Diari de l'Emma

EL DIA QUE VAIG COMPRENDRE QUE LA MEVA VIDA MAI TORNARIA A SER LA DELS DARRERS ANYS

Sobre les ones del mar, estic recordant tots els bons moments viscuts en els darrers anys amb els meus amics. Tota molla, em ve al cap la imatge de la senyora Quèè netejant la porta de casa seva amb la mànega. De vegades m’esquitxava, quan feia calor m’agradava però en els dies freds la sensació era ben diferent i xiulava per fer-li saber que volia que parés. Ara tinc la panxa ben molla i no sé quan tardaré a poder-la eixugar. En el meu pensament estan presents les voltes donades per l’illa sobre les còmodes vies, cantant cançons amb els meus amics i despertant l’admiració i l’agraïment de tots pel passeig mentre en Lluc em parlava amb dolçor.

En Jim i en Lluc estan jugant a l’ “ Home-no-t’ enfadis-mai” i em venen a la memòria les llargues partides a Lummerland amb tots els habitants que encara que fa poc que he perdut de vista, ja trobo a faltar: la senyora Quèè que deu plorar l’absència del seu estimat Jim; el senyor Màniga, que deu enyorar els meus xiulets i el nostre estimat rei, que últimament anava preocupat pels futurs problemes d’espai i es pensava que no ho notàvem.

Em venen al cap les històries de pirates que la senyora Quèè li explicava a en Jim a l’hora d’anar a dormir i que jo escoltava des de fora perquè també em venia la son. Ara m’ hauré d’adormir amb aquest pujar i baixar de les onades que em resulta tan incòmode però amb els bons records i esperant que aquest viatge em porti noves experiències. Pot ser coneixeré altres locomotores i altres màquines que vulguin ser amigues meves. Em puc imaginar passant per noves vies i loopings però no puc pensar en estar al servei de cap altre maquinista que no sigui en Lluc.

En Lluc no em vol fer patir i no m’ha explicat algunes coses però sóc prou espavilada per comprendre que hem deixat Lummerland perquè el meu amic no es vol separar de mi. En alguns moments estic trista i sento llàstima pel maquinista i pel nen, que han deixat la tranquil·litat de Lummerland, però també estic segura de que tot anirà bé i de que aquesta història tindrà un final feliç.





EL DIA QUE VAIG REFLEXIONAR SOBRE L’ADMIRACIÓ QUE DESPERTO


Després d’un somni reparador m’he posat a recordar tot el que ha passat des de que som a Ping. No us podeu imaginar l’admiració que vaig despertar entre els ciutadans de la capital que m’ envoltaven per contemplar-me, em penso que m’he engreixat i tot.

Quan vaig entrar a Ping no deixava de xiular i de tocar la sirena per por de fer mal a algun dels seus habitants però ja he aprés a anar entre la gent. Quan en Lluc em va aparcar a la plaça principal, davant del Palau Imperial, els mandalins es van pensar que era un monstre però quan els meus amics van anar a donar una volta, la gent em va envoltar i em van fer sortir els colors, deien coses molt boniques i tenien ganes d’ acostar-se. Quan em coneguin millor em sembla que no me’ls podré treure de sobre. Em vaig sentir protagonista de la ciutat i em va agradar tant que em fa por de tornar-me presumida.

El nostre petit amic ens va fer anar fins al centre de Mandala i  va demanar de pujar damunt meu. El vaig veure fer-se el valent i somriure, encara que no les tenia totes i al final del viatge va embrutar, no sé si per casualitat o per l’emoció, els bolquers.

Quan vàrem arribar, en Ping Pong ens va mostrar un manuscrit de l’Emperador on deia que aquell qui alliberés la seva filla de la Ciutat dels Dracs s’hi podria casar. En Lluc està molt content perquè ha pensat que si aconseguim alliberar a la princesa podrem demanar una línia fèrria per on poder circular amb tota la dignitat que mereix una vella locomotora com jo. Estic molt contenta, en Lluc no pensa en casar-se amb una princesa, pensa en mi, la seva vella amiga Emma.





EL DIA EN QUÈ VAIG TORNAR A TREPITJAR TERRA

Avui ha estat un dia ple d’emocions, he tornat a xiular d’alegria. Després de més de tres setmanes amb la panxa molla, hem tocat terra. En Jim i el Lluc estaven molt contents. Jo no sabia si podria caminar però la veritat és que he estat seca en un tres i no res. Estava tan ansiosa per poder tocar terra i tan incòmoda amb el balanceig del mar que em feia anar de banda a banda, que no he tingut gaire temps per queixar-me de la manca de vies. Quins dies aquells de Lummerland !

L’únic dolent del dia d’avui és que, tot i que l’he intentat esquivar, he xafat un escarabat i, a una locomotora amant dels animals com jo, això no m’ha agradat gens. Per treure’m aquest pensament del cap no hi ha res com recordar  l’ impacte que hem tingut quan hem vist l’espectacle del paisatge de Mandala.

Hi ha arbres transparents i flors precioses i molt estranyes, en Jim treia el cap per una de les meves finestres i no s’hi podia avenir. Sembla difícil de creure que puguin haver-hi arbres transparents però us puc ben assegurar que ho són i a més de diferents colors, ho he vist amb els meus propis ulls. Meravellats, ens hem adreçat a Ping, la capital de Mandala i una vegada allà ha costat que els meus amics podessin calmar la gana, no tenim diners i les menges són una mica complicades però com en Lluc i en Jim saben fer amics i hem tingut un aliat inesperat i molt ben relacionat: ni més ni menys que el fill del cuiner de l’Emperador, un mandalí molt espavilat! Sort n’ hem tingut perquè en Jim volia fer diners permetent que la gent passegés a sobre meu i ningú s’ha atrevit a pujar. Això és perquè encara no em coneixen.

Els meus amics han quedat sorpresos de la intel·ligència del fill del cuiner, sembla que en aquest país la mida del cos no està relacionada amb la mida de la saviesa. El nen, que es diu Ping Pong, és un prodigi  i, encara que el seu cos sigui minúscul i porti bolquers, té l’enteniment d’una persona gran. Millor dit, d’una persona gran espavilada.






EL  DIA QUE REALMENT VAIG TÉMER PELS MEUS AMICS

Si aquest matí m’he despertat envoltada de mandalins, no us podeu imaginar què ha passat desprès.

Els meus amics han anat a la porta del palau de l’Emperador per oferir-se a salvar a la princesa Li Si. M’ha estanyat que el Lluc i en Jim tornessin tan aviat però en Lluc ha dit que quan podessin entrar els vindrien a buscar. Els meus amics tornaven a tenir gana i continuàvem sense tenir diners, en Lluc ens ha demostrat que sap guanyar-se la vida amb molts oficis. És un maquinista excel·lent però avui ha demostrat que també és un gran artista de circ. El meu amic ha captat l’atenció del ciutadans de Ping, els ha meravellat. He recordat els vells temps a Lummerland quan en Lluc ens oferia espectacles de circ, avui els loopings li han sortit perfectes, l’espectacle ha estat un gran èxit però quan els meus amics es disposaven a celebrar amb un gran àpat la generositat dels mandalins, els soldats se’ls han endut al palau.

He passat molts nervis perquè no tenia notícies clares del que estava passant, la gent em deien que havien estat fet presoners i que els castigarien. No m’havia agradat que la guàrdia fes anar a palau a en Lluc i a en Jim sense deixar-los esmorzar, semblava que tenien pressa i no m’ha fet bona pinta.

Fins fa una estona, ja negra nit, no he respirat tranquil·la. Sembla que en Lluc ha pogut parlar amb l’Emperador de la seva intenció d’anar a alliberar a la princesa però que els governants no li han posat fàcil perquè pretenien treure-se’ls de sobre.

En Ping Pong ha estat la clau per arribar a l’Emperador i gràcies a ell els governants, que no havien informat de l’oferta per anar a buscar  la Li Si, han estat castigats. El Lluc està satisfet, sembla que farem un llarg viatge. De moment, per ordre imperial, m’han portat aigua i m’han omplert el tènder de carbó. Estic ben tipeta i disposada a anar on en Lluc em vulgui portar, si no hagués estat per mi segurament encara seria al nostre estimat país.



EL DIA QUE EM VAIG PENSAR QUE ERA L’ÚLTIM

Quan he despertat i he sentit que havia recuperat les forces, he tingut temps per ordenar els meus pensaments.

Abans d’iniciar el viatge, en Lluc em va explicar que l’ Emperador havia posat a la nostra disposició els vint-i-un savis de Mandala. Sembla que els pescadors varen trobar el missatge de la princesa al riu i parlava de l’adreça exacta de la casa de la senyora Queixaluda. En Lluc li va haver d’ explicar a en Jim que va arribar a Lummerland en un paquet on, de mala manera, hi havia la mateixa adreça. Varem sortir sense saber on és la Ciutat dels Dracs però els savis havien indicat al maquinista que estava més enllà de la muntanya vermella i blanca i que, com l’ampolla havia arribat riu avall, la ciutat seria riu amunt. Les informacions dels savis no eren molt exactes però van pensar que en Lluc en trauria profit. Li van entregar  un mapa de Mandala amb les seves portes, sabíem que per la de ponent podríem arribar al Bosc de les Mil Meravelles i després trobaríem la muntanya vermella i blanca (La Corona del Món) i al sud un congost (Vall del Crepuscle) per poder-la travessar. També sabíem que després trobaríem un gran desert (Fi del Món) i després una zona inexplorada que és la que em feia ballar el cap, però no li vaig dir res al meu fidel amic. Em vaig armar de valor i vaig tirar endavant.

No us podeu imaginar que fort que va ser tot el que va passar a la Vall del Crepuscle. Tot el que dèiem tornava a sentir-se i el ressò era tan fort que esgarrifava. Aquell dia hagués pogut ser l’últim del nostre viatge. Si en Lluc no arriba a pressionar la palanca d’emergència mai més s’hauria sabut res de nosaltres, la Vall del Crepuscle ens hauria ensorrat. Mentre corria a tota velocitat per treure els meus amics d’allà, vaig veure passar tota la meva vida per davant. Vaig quedar inconscient i, encara que sentia les paraules angoixades dels meus amics i els seus esforços per reparar-me, no podia dir res. He estat molt malalta i esgotada però quan en Lluc i en Jim em trastejaven per dins notava unes pessigolles que mai havia sentit. Em tractaven amb tanta cura que m’he cregut un valuós tresor que no es vol perdre.

Afortunadament, els meus amics m’han deixat nova i aquesta aventura no me la voldria perdre per res del món. Per un moment he pensat que mai més tornaria a ser la d’abans però ha quedat clar que per molt vella que sigui, puc fer coses molt importants. Arribarem a Kummerland!





EL DIA EN QUÈ EM VAIG REFRESCAR EN UN OASI

Després de l’ensurt que hem tingut, estic pensant que en sóc molt de poderosa, he ensorrat una muntanya jo sola. Ara estic reparada i podré anar una altra vegada a tot vapor. Estic en forma però el pas pel desert no ha estat fàcil, el sol i aquesta calor tan forta em deixen sense aigua.

Mentre que estic en aquest oasi refrescant-me, recordo el moment en què vaig veure el pseudo-gegant, vaig tenir un ensurt tan gran que vaig xiular de por. Imagineu la vostra cara si un dia se us acosta un home tan gran i alt com una muntanya, amb una barba tan llarga que sembla un arbre i un barret com una palmera del revés. L’ensurt va ser gran però he de confessar que, encara que no havia vist mai cap ésser viu d’aquella mida, de seguida vaig pressentir que aquell gegant no ens volia fer cap mal, tenia cara de bona persona. En Lluc sempre m’ha dit que les aparences enganyen i sempre cal fer cas a un home tan espavilat com el meu maquinista.

Després de tot, resulta que la que realment faig por sóc jo. Ha costat convèncer a en Tur Tur per pujar damunt meu, això sí que ho ha considerat perillós. Ara podré dir amb orgull que la vella Emma ha portat un passatger molt especial: un passatger que ha pogut pujar sense cap problema i que de lluny hauríeu dit que no podia cabre ni al Big Ben. Aquesta història l’hauré d’explicar a les futures generacions.






EL DIA QUE VAIG SER UNA DAMISEL·LA DRAC

No sé ni com explicar com m’he sentit dins la cova que condueix a la Ciutat dels Dracs. Aquell ximplet que vigilava la porta no parava d’insultar-me, m’ha posar nerviosíssima, tan inquieta que no gosava ni respirar. A sobre, en Lluc deia que no eren insults, que jo li agradava. Això ja ha estat massa!

Com que no podia parlar i en Lluc i en Jim no volien parlar per mi, no tenia forma d’engegar a aquell impresentable. Després hem passat por i tot perquè aquell drac m’ha preguntat l’adreça i com no visc a la Ciutat dels Dracs, no sabia què fer. Sort n’ hem tingut d’un altre drac que li ha demanat al vigilant que em deixés tranquil·la, he marxat tan ràpidament com m’ha permès el meu pesant cos però no puc oblidar l’ofensa, aquell tros de bèstia ha confós una senyor locomotora amb uns damisel·la drac.

Com en Nepomucé podia tocar la lava, abans d’iniciar el nostre camí s’ha esforçat en donar-li forma i fer-me un cos de drac. Tan bé li ha degut sortir que resulta que sóc bonica i tot. Els meus amics s’han fet un tip de riure però a mi no m’ha fet cap gràcia. Jo m’agrado tal com sóc però si no m’hagués deixat arreglar per entrar camuflada de drac, en Lluc i en Jim no haguessin pogut dur a terme el seu pla. O sigui que he permès que em posessin gepa, punxes i una cara que no m’agrada gens i que espantaria al més pintat. Mare meva, si em veiés el meu rei, Alfons Tres-quarts-de-dotzè, pensaria que la vella Emma s’ha trastocat. A més, la disfressa em pica molt i no m’agrada portar-la, penso que inclús em podia posar en perill perquè no sé si en Lluc em podria reparar en cas de que se m’afluixés algun cargol.

Això sí, semblo un fabulós drac com els de les històries que tant m’agrada escoltar. L’únic que no m’agradaria gens és que els herois d’aquesta història no fóssim nosaltres perquè porto poca estona a Kummerland però tinc molt clar que aquí no m’hi penso quedar, amb aquesta pestilència i aquest ambient tan enrarit.

Em sento pesant i més grassa però com sóc un drac ja tinc ganes de treure foc i sortir d’aquí el més aviat possible. Atenció: hem arribat a la casa de la senyora Queixaluda !





 

EL DIA QUE VAIG TORNAR LA IL.LUSIÓ ALS PRESONERS


Vaig entrar a la casa de la senyora Queixaluda amb els meus amics i em va sorprendre aquesta decisió d’en Lluc ja que jo mai havia entrat dins d’una casa, sóc una locomotora ! Val a dir que les cases dels dracs tenen unes mides més que considerables. La casa estava feta de pedra però no em sentia segura, pensava que es podria ensorrar i esclafar-nos a tots. A més, estava preocupada pels meus amics, sobretot pel que encara considero el petit Jim.
Mentre en Lluc inspeccionava jo m’estava en un racó, al costat de la porta i em vaig fixar en una decoració que no m’agradava gens, amb aquell quadre on hi havia dos dracs que semblaven celebrar el seu casament. Després, quan en Lluc i jo varem fer la nostra aparició va ser tot un espectacle. En el moment d’entrar vaig obrir la porta amb el morro i vaig fer un bot a dins, els nens es van quedar amb la boca oberta, al fons de la classe es va sentir un xiulet de sorpresa. El drac em va fer una mica de por però de seguida se’m va passar.
Em vaig enfrontar al drac. Va ser una baralla difícil perquè ella em clavava les urpes per la disfressa i jo li feia xuclar el meu fum. Volia dissimular però estava espantada esperant les flamarades d’aquella bèstia. No sabia si seria capaç de guanyar un drac tan gran.
La meva disfressa cada vegada estava més trencada però al drac se li notava el cansament. Al principi, els nens van pensar que jo també era  un drac i feien cara de no entendre res però quan van veure que era una locomotora em van animar i em van donar l’energia suficient per poder deixar estabornida a la senyora Queixaluda. Em miraven bocabadats i plens de confiança,  es veia que havien dipositat tota la seva fe en mi.
Quan la senyora Queixaluda va estar ben lligada, els nens es van entusiasmar. Estic convençuda que varen recobrar de cop la il·lusió perduda, les seves cares eren plenes d’alegria i penso que més d’un s’havia fet pipí a sobre de l’emoció. Allà hi havia canalla de tots els  continents, de molts països diferents i tots van seguir-nos sense qüestionar el pla dels meus amics. Tenien tantes ganes de sortir de la Ciutat dels Dracs!
El pitjor de tot és que ja torno a tenir la panxa molla. Torno a fer de vaixell, m’han enquitranat per tapar tots els forats i torno a ser a l’aigua però no em puc queixar perquè porto una càrrega molt valuosa. A més dels meus fidels amics, porto a la princesa Li Si i a la resta de nens i nenes que hem alliberat. Per si això fos poc, a remolc hi porto a la senyora Queixaluda.
Els infants quan van entrar a sota terra tenien molta por, s’agafaven molt fort i molts estaven a punt de plorar però ara està tot tranquil, fa estona que hem sortit a l’aire lliure i naveguem en una meravellosa nit estrellada de Mandala.




EL DIA EN EL QUAL VAIG SER CONDECORADA

Ja torno a ser a terra. En Lluc i en Jim m’han posat en condicions i m’he quedat molt a gust, còmoda, sense rastre de quitrà i amb la caldera plena d’aigua, penseu que he arribat seca com una pedra al sol.

Al principi d’aquesta aventura, m’incomodava ser a l’aigua, pensava que aniria al fons del mar, com el Titànic, però ara, encara que no ho reconeixeria en públic, em comença a agradar. L’aigua ens va portar fins a Mandala i ens va permetre conèixer aquesta meravellosa gent i també l’aigua ens va ajudar a sortir de la Ciutat dels Dracs.

Tots els mandalins s’han bolcat en la nostra rebuda. Tan aviat com es va tenir notícia de la nostra arribada al país, es van iniciar els preparatius de la que havia de ser una benvinguda fantàstica. Ha resultat emocionant, hem entrat a Ping caminant a poc a poc perquè arrossegava el drac encadenat i portava molt pes al damunt: en Lluc i en Jim responien a la gent des de la cabina, els nens i les nenes no paraven de saludar des de la meva teulada i al mig la princeseta Li Si saludava al seu poble. Tots els mandalins responien amb crits de “Llarga vida als herois !”, “Visca !”. La gent es preguntava per la resta de nens i nenes però intuïen que també havien d’estar contents per ells i els hi feien salutacions i rialles. Han tirat arròs al seguici triomfal pensant que ens agradaria  però han hagut de parar de fer-ho perquè no resultava agradable, rebotava sobre meu i es posava entre les rodes i els cargols, m’ entrava per tot arreu i em feia picor.

La gent s’ha emocionat en veure l’abraçada entre l’ Emperador i la seva petita. Feia temps que no el veien tan content i s’han emocionat. A mi m’han caigut unes gotes d’oli, eren  llàgrimes d’alegria i és que estic una mica tova. M’ ha semblat una escena molt tendra i espero que aquesta abraçada es pugui repetir entre en Jim i la senyora Quèè quan tornem a Lummerland

El que no em podia pas esperar era que m’imposessin una medalla. L’ Emperador de Mandala ho ha fet, m’ha posat una impressionant medalla d’or, després m’ha agraït la meva col·laboració i m’ha fet sortir  els colors, ha dit que sóc la millor locomotora del món i els meus amics assentien.

Ara sóc a la plaça mentre tots esmorzen a palau. Els ciutadans de Mandala ja no senten temor en la meva presència, m’han donat oli perquè sembla que han llegit en algun lloc que a les locomotores ens agrada força, m’han deixat neta com una patena i brillant com les teulades de Ping. M’han passat per sobre draps tan suaus que m’han fet pensar en els draps de seda de l’estimada senyora Quèè. De dins no m’han tocat, aquests mandalins respecten la intimitat.






EL DIA MÉS FELIÇ DE LA MEVA VIDA

Ara sí que puc dir que sé què és ser feliç. Estic a Lummerland, amb els meus amics i la meva petita. En arribar vaig xiular tan fort com vaig poder per expressar la meva alegria per tornar a ser a casa però el viatge m’havia semblat esgotador, em vaig marejar una mica i no vaig dir res perquè després de tantes aventures no volia mostrar debilitat però en Lluc es va ocupar de que em baixessin delicadament de la coberta del vaixell fins a terra ferma. Vaig demanar al maquinista que pengés la meva condecoració a la paret de l’estació per lluir-la amb orgull.

He tornat a caminar pels rails i a cantar amb en Lluc, són els primers dies d’una nova vida a la meva illa. La gent es relaxa estirant-se al sofà de casa còmodament, les locomotores ens relaxem lliscant per les vies. Em sento relaxada però he hagut de parar una mica perquè he notat que el moment de tenir una altra locomotora  havia arribat. Quan una locomotora té cent seixanta anys, uns trenta cinc si es compara amb la vida dels humans, arriba el moment de posar una altra locomotora al món. He trencat olis i en Lluc m’ha dit que havia arribat el moment esperat. Ha arribat la meva petita i jo em sento molt especial, és tan bonica! Des del primer moment he pensat que la nouvinguda estava destinada a un maquinista amb molt de futur, en Jim.

En Jim ha triat el nom de la meva petita i li ha posat Molly. A mi m’hauria agradat posar-li Aina però quan he sentit el nom escollit he pensat que era un bon nom. L’ alegria d’en Jim en veure la petita locomotora només es pot comparar a la meva. Estic segura que estarà en bones mans.

Quins moments més bonics! En Lluc ha mostrat la meva filla a tots els habitants de Lummerland, a l ’Emperador de Mandala i a la princesa Li Si. Sé que en Lluc i en Jim li ensenyaran a la petita tot el que cal i li dedicaran cançons que l’ajudaran a créixer feliç. Jo li ensenyaré a caminar per les vies i a enfrontar-se a les dificultats. La Molly creixerà envoltada d’ estimació i serà una bona locomotora.

Ja no recordem els mals moments ni el cansament i segur que el futur ens portarà a noves aventures perquè ara tenim el cuquet de veure món posat al cos. Entre en Lluc, en Jim i jo sempre existirà una relació molt especial. Amb aquest diari i tots els records que tinc a la memòria escriuré un llibre per la Molly i així, quan sigui més gran, ens podrà conèixer millor.

10 comentaris:

  1. L' Emma ja és a casa. Li espera una bona vida?

    ResponElimina
  2. Sí, li esperarà una bona vida i molt més si està a Lummerland i Nova Lummerland on la cuiden molt bé.

    ResponElimina
  3. Això es mereix un premi del gust per la lectura ,ens ha quedat molt bé. Hi ha hagut molta feina i també ens ho hem passat molt bé!
    Jose
    i
    Enric

    ResponElimina
  4. Sí,li espera una bona vida amb en Lluc,en Jim i la Molly, torna a anar per les vies.

    Lia i Lluc.

    ResponElimina
  5. Si que ens mereixem el premi del gust per la lectura

    ResponElimina
  6. El llibre és preciós i molt divertit, ens ha quedat tot molt bonic.
    Ana Prats
    Josefina Càceres

    ResponElimina
  7. Emma esperem poder tornar-te a veure, ah i a la Molly, en Lluc i en Jim i tots els personatges de la historia.

    ResponElimina
  8. pero super ben fet

    TERESA MONTANUY MALET

    ResponElimina
  9. hola nois, us parla una de les alumnes de l'escola la roureda de tordera. nosaltres també hem participat en aquest concurs, no hem quedat finalistes ni hem guanyat però m'alegro en saber que almenys heu guanyat vosaltres. he observat el vostre blog i us volia felicitar per la bona feina que hau fet, moltes felicitats per guanyar, la veritat és que us ho mereixeu. us heu arriscat igual que nosaltres en haver fet el diari de la emma, perquè no parla i això dificulta la feina, a vosaltres us ha sortit bé :).
    bé, moltes felicitats a l'escola per la victòria. però m'agradaria demanar-vos un favor: mirar el nostre blog i donar-nos la vostra opinio, ens importa. aquí teniu el link: enjimbotoienllucelmaquinista.blogspot.com.es

    ResponElimina